Tengo baja visión, no puedo ni quiero ocultarlo
Las personas con baja visión somos relativamente autonimas para realizar determinadas tareas, a simple vista no mostramos ninguna anormalidad en nuestros ojos: no usámos gafas ocuras ni nngun otro dispositivo que muestre a los demás que tenemos alguna dificultad visual y este hecho puede traer malinterpretaciones. Es como estar nadando entre dos aguas, por un lado somos iguales que las personas con visuón normmal y por el otro necesitamos de cierta ayuda para realizar segun que ¡Así estámos!
Ya hace unos años que salio a la luz el proyecto Tengo baja visión con la finalidad de visualizarla y sensibilizar a la población de su existencia.En aquel momento EncuadrarLaVida, http://www.encuadrarlavida.com no existía, solamente, era una idea dentro de mi cabeza, ahora que ya es una realidad me ha parecido interesante comentar este proyecto https://www.b1b2b3.org/news/ca/2019/10/07/0001/llancem-el-distintiu-tinc-baixa-visio-per-reconeixer-i-comprendre-les-persones-amb-discapacitat-visual y relacionarlo con una situación que me paso en el trabajo.
Montse! Qui és?
En este articulo se describe una situación ocurrida en el trabajo entre yo y una compañera, Sílvia. Ella es la autora de las siguientes línias y nos muestra como influó dicha situación en ella, como la hizo reflexionar sobre mi enfermedad y como lo sintio y lo vivio. Ahí va:
“A vegades som plenament inconscients i ens costa adonar-nos d’un munt de detalls i situacions diverses del dia a dia, a vegades és bo i a vegades no tant… i a mi em passa molt sovint, si no me’n adono i em passa totalment per alt qualsevol detall no hi ha cap problema perquè no en soc conscient, però si hi ha algú que em diu “ep! això no és així” o “això no em sembla bé” llavors aterro, rebobino i faig un zoom per posar-me a la pell de l’altra persona i veure i sentir de nou des de els ulls de l’altra persona, en aquest cas els de la Montse.
Amb la Montse hem compartit molts moments del dia a dia a la feina, hem sigut companyes d’aula i també de canviador. Vull compartir una experiència que va succeir durant el curs passat. Jo estava amb els més petits de l’escola, els nadons, i en un moment rutinari del matí entre presses i plors, li mostro un infant que li havien tallat moltíssim els cabells, jo el portava a coll i estava a uns dos metres de distància de la Montse, ella va confondre l’infant degut al seu nou tallat de cabell, cosa totalment normal, a tothom li pot passar, i a mi en aquell moment em va fer molt riure, i no em vaig pas amagar, fins i tot vaig voler compartir l’anècdota amb la meva companya d’aula. A la Montse no li va agradar gaire, i jo no em vaig adonar de la incomoditat que li vaig generar fins que ella no m’ho va dir, va ser a l’endemà, jo ja ni me’n recordava i em vaig quedar ben fotuda, vaig estar uns dies que no m’ho treia del cap.
Som plenament conscients del que ens pensem que som conscients? Doncs NO! Jo creia que tenia plena consciencia de la malaltia de la Montse però em vaig adonar que potser no era així i això em dur a reflexionar sobre aquest tema. A primeres el comentari de la Montse em va ser molt molest i feixuc, però haig de dir que després d’haver treballat el tema, possiblement no em torni a passar i això és bo, és un aprenentatge fet, llàstima que a vegades hem de ferir algú i passar per mals moments i per adonar-nos i reflexionar.
Ara estic tranquil·la i sé que sempre tinc present a la Montse en qualsevol fet del dia, encara que ella no hi sigui present, hi penso quan llegeixo un llibre si la lletra és molt petita, en una aplicació de mòbil si tot està massa enganxat i no es veu bé, etc. sempre hi penso i això crec que és bo”.
Una abraçada,
Sílvia