Una més de la família
La mascareta s’ha convertit en una peça més del nostre vestuari, una peça imprescindible que hem de posar-nos a l’hora de sortir de casa, per tal de protegir-nos d’aquest maleït virus. L’hem de veure com una protecció, una ajuda per cuidar la nostra salut i millorar el nostre benestar. Així i tot, no és perfecte i també ens causa incomoditats.
Dilema entre la molèsita i la necessitat
Personalment la mascareta em molesta. Sóc conscient que l’he de portar per seguretat meva, de les persones del meu voltant i per responsabilitat i civisme amb la societat, per totes les persones que han patit la pèrdua d’éssers estimats o per totes aquelles que han sofert els efectes de la Covid-19, i tot i aixó, no treu que m’incomoda. I perquè m’incomoda? Doncs, perquè pateixo la malaltia de Stargardt, catalogada com a rara i que efecte el sentit de la vista, provocant baixa visió. I des que la pateixo sempre he tingut problemes per reconèixer les cares de les persones que em trobo a la feina, al carrer o al supermercat, però d’ençà que vivim immersos en aquesta maleïda pandèmia m’està costant més reconeixer a les persones, l’ús de la mascareta em genera un sobreesforç que moltes vegades no s’ha vist recompensat, aquesta em priva que vegi amb claredat les cares i les expressions facials, alhora ,també, fa que la veu quedi esmorteïda i costi identificar-la, i tot plegat agreuja el reconeixement i genera situacions còmiques com: no saludar a qui coneixes de tota la vida i saludar a qui no coneixes.
Un repte…
Us proposo que tanqueu els ulls i us imagineu com és de complicat reconèixer algú que et passa pel costat amb les condicions d’avui en dia? La mascareta que ens protegeix del virus, a la gent que patim baixa visió ens posa entrebancs. I, cert és que ara més que mai toca portar-la, ens hem de protegir i cuidar i ja vindran temps millors on plegats, amb les cares destapades ens retrobarem i reconeixerem amb més facilitat.
Gràcies
L’escrit l’acompanyo d’un dibuix i un poema, aquests estan relacionats amb el que explico. El primer és obra de @marina.vallo i el segon és creat per la Montse Sibina. Elles dues me’ls han fet especialment per mi. Gràcies de tot cor.
Esclat de colors… melodia visual.
Expressions recloses d’un incert demà.
Esclat de colors… melodia visual.
Mirades obertes el més enllà.
Esclat de colors… melodia visual.
Nous sons i colors, desperten els sentits.
Montse Sibina