Les dones sàvies
Van ser les dones sàvies de Can Costeta, la iaia Montserrat i la mare les que ens van inculcar, a la meva germana i a mi, l’estima i el respecte pel bosc, amb el seu modelatge el vam aprendre a recollir el que aquest ens ofereix: espàrrecs, bolets, mores, pinyons, cireretes d’arboç, créixens, poniol… i, també a reconèixer algunes plantes que ens podien fer mal com les ortigues, el galzeran o el raïm de moro, aquestes últimes molt atraients pels ulls de dues marreques. I vam jugar amb les roselles a gall, gallina o pollet, o a fer volar els angelets d’una bufada o a fer-nos pessigolles per sota el nas amb les espigues de blat. Grans records i grans moments.
Els espàrrecs
De petita sortia a buscar espàrrecs amb la iaia Montserrat, ella n’era una experta, semblava que els ensumes, i quan en trobava un se li il·luminava la cara amb un somriure i m’encomanava les ganes de trobar-ne algun, però em costava molt trobar-ne perquè de seguida em cansava llavors ella, dona sàvia, em cridava i em deia: vine el meu costat, mira aquí n’hi ha un, el veus?, i jo quan el veia i l’agafava xalava d’alegria, perquè pensava amb la mare i la seva felicitació quan em veiés entrar a casa amb el manat d’espàrrecs a la mà.
La iaia Montserrat ens va ensenyar a identificar les esparregueres, els llocs on creixen: al sotabosc dels alzinars en mig d’esbarzers, gatoses i brucs, i també va explicar-nos que els espàrrecs neixen a prop de la tija, i que si no els collim quan són joves s’espiguen per convertir-se en una nova esparreguera.
Així doncs, seguint les seves indicacions, quan trobàvem una esparreguera buscàvem la tija principal i la seguíem fins a terra i encreuàvem els dits per trobar el preuat espàrrec, de vegades, no era gens fàcil perquè les esparregueres eren força grans i entortolligades amb altres plantes com els esbarzers, la gatosa o el galzeran, totes aquestes amb punxes, i quan buscàvem la tija ens i deixàvem la pell de les mans, però les ganes per aconseguir espàrrecs podia més que les petites esgarrinxades. I el resultat va ser que amb la seva ajuda i molta paciència ens vam iniciar en l’art de buscar espàrrecs. I déu-n’hi-do el bé que ho fèiem!
I avui dia…
Quan arriba la primavera surto a buscar espàrrecs amb la meva germana, en Pep i en Grimm, aquest és un gos d’atura català que salta d’alagria quan ens veu que marxem cap al bosc.
Ja fa uns quants anys que sortim a buscar espàrrecs i coneixem racons on sé ni fan: el baixador de l’avi Milio, el bosc de Villena, la torre del Moro, el marge de la carretera… i no falla mai sempre en trobem algun. Ara bé, vull comentar que tant la Núria com jo tenim un hàndicap a l’hora de buscar-los i és que ens costa molt veure’ls, això és degut perquè tenim una malaltia genètica degenerativa que ens provoca baixa visió, aquesta s’anomena Stargardt; així i tot, sortim a buscar-ne perquè hem incorporat certes estratègies que ens ajuden a trobar-los, el que fem és agafar un bastó que ens va bé per caminar i per decantar el sotabosc i així arribar més fàcilment a l’esparreguera, també tenim el costum d’ajupir-nos i apropar-nos a la planta i palpar amb les mans tot el que ens recorda a un espàrrec per la seva forma, de vegades ens emportem alguna sorpresa i en comptes d’un espàrrec toquem una herba o un tronquet, però no defallim i segurament que tardem més a trobar-los, no obstant això sempre acabem aconseguint un bon manat.
A la cuina
L’espàrrec és un aliment preuat: pel seu bon gust i per les propietats nutricionals: rics en fibra, antioxidants i diürètics.
A casa nostra els espàrrecs els conservem en un got amb una mica d’aigua per evitar que es passin i ens els mengem cuinats, tot i que es poden menjar crus, nosaltres preferim cuinar-los amb ous de les gallines de la meva mare i fer una bona truita d’espàrrecs, la combinació és brutal, per llepar-se els dits!