Un símil
Entre els meus ulls i una càmera fotogràfica passa això que us explico a continuació:
Quan una càmera fotografia s’espatlla, et fa molta ràbia per diversos motius: perquè és un aparell que te l’aprecies, perquè és un aparell força car i et costarà calés arreglar-la, perquè hauràs d’estar setmanes sense utilitzar-la… Però, es pot arreglar. El professional que es dedica a arreglar càmeres em truca amb un diagnòstic: es pot arreglar i et costarà tant. Després em toca reflexionar i decidir si vull gastar-me els diners que val reparar-la. El pensament és: pel preu que em costa la reparació, si afegeixo «x» euros en tindré una de nova amb millors prestacions. I la càmera espatllada queda oblidada dins d’un calaix, creant malves i més residus tecnològics pel planeta. De segur que si hagués escollit la primera opció: reparar-la funcionària bé, com si fos nova, però no ho sabré mai perquè vaig preferir comprar-ne una de nova.
La porta d’entrada
Tant de bo els meus ulls es poguessin reparar, com la càmera de fotografiar. Els ulls són la nostra porta d’entrada a conèixer el món exterior i a expressar els nostres pensaments interns. Els ulls són les nostres càmeres de fotografiar, amb ells fotografiem detalls, moments del nostre dia, ens ajuden a comprendre la bellesa de la realitat. I quan «s’espatllen»? Què passa? Podem anar a un professional perquè ens faci un diagnòstic i ens digui què ens passa i posar-hi remei. Però algunes vegades podem xocar amb la realitat i és que el que els hi passa als nostres ulls no es pot curar. Ni posant-te ulleres, ni operar-se, ni exercitant la musculatura interna de l’ull, ni res… No hi ha cura i et toca familiaritzar-te a viure amb uns ulls malalts. No en podem comprar uns de nous i deixar els vells en un calaix creant malves, de moment encara no!
Ulls malalts
Això és el que em passa, tinc uns ulls malalts. La malaltia de Stargardt m’ha provocat una degeneració precoç de la màcula, aquesta s’ha deteriorat més ràpidament que el normal. Defecte de fabricació! Qui sap…